Escola de Calor: Esdevenir Jhaima

Escola de Calor: Esdevenir Jaima, hospitalitat en temps incerts

jaima (àrab): tenda construïda per les dones amb pals de fusta i pells d’animals. una forma de saber si una dona és casada és preguntar-li si “ha aixecat ja la seva tenda”. en el cas dels tuaregs, l’ocupen l’home i la seva esposa, encara que ell generalment sosté relacions amb les seves esclaves, que viuen en tendes separades.

Aquest Novembre durant la 10 edició d’ema3 en el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya ( COAC ) Escola de Calor situarà un cos representatiu d’hospitalitat i refugi alhora, que interactuarà amb els altres projectes participants. En aquest sentit podem dir que una Jaima s’apareixerà com a cos polític en acció representant principis formals de resistència, però també d’esperança.

Esdevenir Jaima és un recerca en procés com a part de les sèries de treballs al voltant del format Tenda de Camp/ Tenda Beduïna, com a forma / cos de contingència i resistència. És part del projecte d’Escola de Calor/ School of Calidity’s Basi de Recerca Peripatética de Barcelona amb Eme3 i com a programa d’aprenentatges i sabers.

Des de fa anys Escola de Calor s’ha imaginat un cos, una materialització possible, o almenys una imaginació corpòria que en cas d’haver d’esdevenir, fos matèria i material identificat com a afí, com alguna cosa que encara que no pogués evadir l’estètica per complet, si pogués, en realitzar-se, prendre una adreça ètica consistent als seus principis. Per això, els estudis sobre diversos cossos, diverses formes de ser i les seves raons d’existir, han estat molt intensius. De les sèries de converses i dilemes d’últims temps, una figura s’apareixia reincident: la tenda de camp.

En Occupy, en el 15M i en totes i cadascuna de les accions subsegüents al rededor del planeta. Però també la mateixa tenda, ha hagut de ser usada en les cada vegada més improvisades micro llogarets de sense sostres en moltíssimes ciutats amb la síndrome gentrificante a tota velocitat i sense pietat, exemples com els citats per Silvia Federici, de les comunitats acte-gestionades de sense sostres en Sant Francisco Califòrnia, poden ser molt esperançadores en tant a estudis socials, en tant al nostre “conatus” del que portem parlant, davant el definitiu i negatiu de situacions on ens han desplaçat, obsoletizado, marginat. Però les més intensament doloroses imatges de la Tenda, i del plàstic vénen al costat de l’acte proclamada Jungla de Calais, que per estar dins d’Europa als peus de les fronteres del colonialista Imperi Britànic ( avui Britània la Gran) ens mostra en la nostra pròpia cara fins que punt podem arribar en l’abstracció i autoengaño, en el deixar a l’un altre completament desvalgut i sense recursos.

Per tot això i pel racisme implicat, el sentiment anti Musulmà, i anti estranger, o la persecució als manteros africans ( sobretot viscut des de Barcelona) una ciutat que es queixa de la seva “sub-missió a una altra llengua i a una altra política, però que és incapaç de veure la seva col·laboració en campanyes racistes i colonialistes a gran escala en les seves mateixes arrels i fonaments. Per tot això i per molt més que encara queda per fer i dir, durant els últims temps EDC esdevé Jaima, la forma política i cultural no del que ens separa, sinó del que hauria d’unir-nos.

esther planas, març 2016

una mica d’història sobre escola de calor:

escola de calor es consolida després de diversos projectes de tipus anti- taller o no -escola, esdeveniments en si performaticos i al rededor de converses i producció d’idees. amb aquest gest radical, ens recorda al privilegi dels titulats i els professors, que com els capellans, o els policies controlen els sabers com a instruments del poder. i amb aquest mateix gest de ruptura, d’esquinçat a la fàbrica social còmplice, “obre” una esquerda, per la qual entrar, donis- muntant i facilitant el qüestionament.

el primer projecte, i know i know nothing ( londres 2009), dedicat a sócrates i a la seva forma de trobada tal com ho descriu platón en el banquet: menjant i bevent. el segon, the bcn psychotropic workshops ( spai haiku/ barcelona 2010) s’enfocava en les percepcions i estats alterats per les substàncies psicotrópicas i les trobades performáticos dels 70’s post-minimalistes i el tercer, trobades del tercer tipus en ultravioleta ( proyectos ultravioleta, guatemala 2011) per una asserció del peripatético tal com li succeeix a aristóteles, a les pràctiques situacionistas de la psycogeografía i a les formacions de grups d’afecte i intercanvis en situacions de complicitat entre supòsits estrangers. quan aquesta sèrie d’exercicis decideix presentar-se en l’estiu del 2011 com a escola de calor, o sigui, amb el que sol cridar-se un “nome de guerre”, la pràctica de desfer tallers i workshops i de donis-educar, troba dues etimologies en les quals recolzar-se i consolidar-se com linea de treball:

escola ( com en escola de pensament o escola filosòfica ) i calor ( com en el càlid que pertany a les nostres formes de ser i relacionar-nos, propis també de les classes treballadores). ens trobem doncs, que encara que de forma vetllada, ja es comenten temes subjacents en la seva forma de presentar-se i de ser, i que al·ludeixen a la colonització ( a la gentrificación i la invasió barbárica del turisme ) amb un sentit de de- escolaritzar-se i re- escolaritzar-se alhora en el que ens pertany com a cultura popular mediterrània. així doncs, escola de calor, conté una idea, certament considerada subversiva, de recuperació del nostre inconscient col·lectiu provinent del món arábe i sefardita que vam anar en aquestes mateixes zones geogràfiques. com a cultures que van ser molt proclius a la conversa entre ens nòmades diferents, però que van actuar com a complementaris. en aquest sentit com deia Michel Hardt: falta orient. escola de calor vol impliqués en aquest sentit, en aquesta adreça.

 

Category

PROTOTYPE, TALK